La Flama del Canigó ens ve a trobar un any més per fer-nos reviure el clam de llibertat i de catalanitat que li va donar origen. És un regal dels germans del nord, que no obliden que el 1659 una desventurada decisió política de l’Estat espanyol va trencar la unitat catalana, fent regal a França d’una part molt estimada del nostre país.
Pels volts del 1955, amb una petita flama portada
des de la cripta de Sant Martí del Canigó, al cim més alt de la muntanya,
cantada per Jacint Verdaguer com a bressol de Catalunya, uns bons catalans del
nord hi van encendre una foguera que volien que fos cada any com un far
d’orientació que unís els catalans d’una i altra part del Pirineu, separats en
mala hora.
En els anys següents s’anaren lligant amistats i
trobades entre catalans d’una i d’altra banda dels Pirineus, i junts decidiren
que fos aquesta sagrada flama la que ens unís a tots i encengués les fogueres
de la vetlla de Sant Joan. El pas definitiu es feu la vetlla de Sant Joan del
1966, nit en què, ignorant fronteres, catalans de l’Estat espanyol i catalans
de l’Estat francès es retrobaren simbòlicament en el mateix coll, amb abraçades
de germanor i una ballada de sardanes que desconcertà el control policial de la
dictadura, que només havia autoritzat el pas d’una petita caravana, no una
trobada multitudinària.
El camí estava obert. A partir d’aleshores, la Flama s’ha estès
arreu on hi ha catalans i ha refet la unitat per sobre de tota barrera o
frontera dels Països Catalans.
Així, la Flama ha esdevingut un poderós agent de
catalanitat i de denúncia contra tants botiflers que, més o menys camuflats,
ens volen dividir per fer-nos perdre l’esperit i els sentiments que ens
mantenen encara com un gran poble. És aquest el gran missatge de la Flama.
Enguany s’hi poden ajuntar dos motius que són un
testimoni més de la nostra unitat com a poble: el centenari del naixement de
Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés. Un
català i un valencià que s’agermanen en el seu amor a les nostres lletres i al
seu país, dos poetes i escriptors distingits amb el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes: Espriu el 1972 i Estellés el 1978.
Espriu va cantar l’esperit i la resistència
catalans davant de la malèvola Sepharad (Espanya), i Estellés, des del País
Valencià, format pràcticament com a autodidacte, va resistir un ambient més
hostil que el nostre i va mantenir sempre la identitat del català i del
valencià.
Seria injust, també, no recordar que estem a la
vigília del tercer centenari del 1714, any en què un rancorós rei d’Espanya ens
va prendre les llibertats i ens va vincular, com a colònia conquerida, al
decadent carro del regne espanyol, greuge que mai ha volgut reparar.
Espanya continua amb l’urc del vencedor i no para
de vexar-nos com a poble sempre que pot. No perdona que vulguem continuar sentint-nos poble
lliure. Per això hem de continuar units i disposats a lluitar i a treure forces
de flaquesa per exigir el que per dret ens pertoca.
Que la
Flama del Canigó ens abrandi de seny, de decisió i de valentia per reivindicar
el que és nostre.
Antoni Pladevall i Font
Capellà i
historiador, membre de l’Institut d’Estudis Catalans
MISSATGE DELS PORTADORS DE LA FLAMA DE LA CATALUNYA NORD
FLAMA DEL CANIGÓ
MISSATGE DE SANT JOAN 2013
Des de la Catalunya del
Nord us arriba de nou, junt amb la Flama del Canigó per encendre els Focs de
sant Joan, el tradicional missatge de fe en el nostre poble i d’exigència de
llibertat.
Aquesta Flama ens agermana,
per cert, amb altres pobles europeus en una mateixa nit de festa i pau. Tanmateix,
en un país sotmès com el nostre, no només pot ser una senzilla Flama de
solstici d’estiu, d’homenatge i respecte a les tradicions, a la natura. No
només pot ser tampoc la Flama de la cultura i de la llengua, per molt que
estiguin en perill.
Des de la primera
tramesa des del Nord a la resta del Principat de Catalunya el 1966, és la Flama
d’afirmació i reivindicació dels nostres drets nacionals.
Arrelada al Canigó, bressol
de Catalunya, als ideals de pau de l’abat Oliba fa mil anys, al patriotisme de
Jacint Verdaguer, la Flama és el símbol d’unió dels Països Catalans,
esquarterats pels Borbó el 1659, però no vençuts. Tres segles després no som pas
espanyols o francesos: som i serem catalans!
Amb la Flama denunciem
els intents constants de genocidi identitari. Al no poder fer desaparèixer la
nostra llengua, no paren d’intentar amagar-ne el nom: ara a Aragó s’ha de dir LAPAO,
i a França llengua regional, de segona classe, sense cap estatus oficial.
Al no poder tampoc
esborrar el nostre país del mapa, en manipulen el nom. Imposen la denominació “Sud de France” per amagar que som el
Nord de Catalunya, imposen Comunitat Valenciana en lloc de País Valencià. Redueixen
Catalunya a quatre províncies espanyoles.
Som 13 milions i hem de
garantir la nostra supervivència. Al segle XXI exigim el respecte del dret,
reconegut per l’ONU el 1945, de decidir lliurement el nostre futur com totes
les nacions del món. A Europa quinze estats s’han proclamat independents des
del 1990. Ara ens toca a nosaltres plantar cara.
En aquesta nit de sant
Joan, la Flama del Canigó és voluntat de reunificació i independència. Amb ella
expressem el nostre amor a la Terra, la nostra decisió de ser-ne “l’únic senyor”,
mestre del seu destí. Amb valentia i sense por il·luminem el recte camí cap al
ple domini de l’Estat català.
Visca la Flama del
Canigó!
Visca la Festa Nacional
dels Països Catalans!
Visca Catalunya!
Daniela
Grau
Sol·licitem als ajuntaments l’aprovació d’una moció per declarar Sant Joan Festa Nacional dels Països Catalans (Vegeu la campanya i la moció que es proposa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada