El Periòdic d'Andorra, de la mà de Maria Cucurull, ha entrevistat a Òscar Adamuz, de comunicació d'Enllaçats per la Llengua, on parla de com va néixer a les Illes Balears el moviment Enllaçat i de com es va estendre arreu del domini lingüístic. A l'entrevista també es parla de l'espai de comunicació en català, de la situació de la llengua catalana, de l'Alguer, la Catalunya Nord i de l'occità a l'Aran.
Com va néixer la plataforma Enllaçats per la Llengua?
Bé, el moviment d’Enllaçats va néixer a les Illes Balears com a resposta a les polítiques del govern balear de J. R. Bauzá contràries a la llengua catalana. Es va arrencar simbòlicament amb la penjada de senyeres als centres escolars i edificis públics en forma de llaç com a senyal de defensa del català a les Illes. Aquest moviment de la societat civil anà guanyant complicitats arreu dels Països Catalans fins que, a començaments de l’any 2013, es creà la campanya “Enllaçats per la Llengua”, impulsada per entitats de tot el domini lingüístic per fer front de manera coordinada als atacs que rebia (i rep) el català a tot el territori. El tret de sortida fou el 9 de març del 2013 amb una sèrie d’actes simultanis a tots els Països Catalans amb el llaç com a símbol.
Quina és la tasca d’Enllaçats per la Llengua?
ExLL és una plataforma o xarxa d’entitats per la defensa i valorització de la llengua catalana a tot el domini lingüístic, que cerca la unitat d’acció i potencia la feina en xarxa. Publiquem comunicats i manifestos sobre temes que afecten el català, difonem la tasca de les entitats, creem campanyes conjuntes i fem accions al voltant de la llengua i el territori. Per exemple, hem fet campanyes de poesia per Sant Jordi, per al bastiment d’un espai de comunicació en català, contra la LOMQE i el LAPAO a la Franja, a més hem donat suport als 40 anys de la Bressola (escoles de la Catalunya Nord) i hem promogut el restabliment d’un premi literari a Elx impulsat per l’ACL el Tempir, també fem presentacions de llibres, etcètera.
Actualment teniu 1.056 entitats adherides i 43 entitats impulsores. Explica’ns una mica la diferència de rols entre unes i altres.
Quan vam fer la campanya del 2013 vam impulsar el manifest: “Enllaçats per la Llengua”, al qual es van adherir més de 1.000 entitats i altres tantes persones. Les entitats impulsores són les que van participar en la creació d’aquesta xarxa d’entitats en la jornada del 9 de març del 2013. A partir d’aquí, alguns col·lectius són més actius, d’altres menys i encara entitats noves s’hi han incorporat posteriorment. Les entitats actives (associacions culturals, sindicats d’ensenyament, federacions d’organitzacions… ens coordinem mitjançant una llista de correu-e i fem un plenari anual a Castelló de la Plana, coincidint amb l’aniversari de les Normes del 32. També ens hem reunit a Barcelona, Perpinyà, València i altres llocs, per ajudar a lligar el territori.
L’any passat vau engegar una campanya per reclamar una espai de comunicació comú a tot el domini lingüístic català. Creus que és un primer pas el fet que al novembre estigui prevista l’emissió del nou Canal 9 i el retorn de TV3 al País Valencià?
Efectivament, des que vàrem engegar la campanya l’octubre del 2015 han passat fets que considerem positius, sobretot a les Illes Balears s’han fet passes importants per a la reciprocitat. Al País Valencià el ritme és tot un altre, entenem que les coses estan anant massa lentes, també pel conflicte laboral amb els extreballadors de l’antiga RTVV, i que és imperatiu que la societat valenciana disposi ja de mitjans públics de qualitat i en valencià, i que pugui veure altres canals en la mateixa llengua. Aquest és un tema amb què fa molts anys que treballen algunes entitats i al qual, des d’Enllaçats, ens hem abocat, ja que considerem bàsic el bastiment d’un espai audiovisual comú, amb la creació d’un Consell que coordini els diferents ens territorials i la coordinació quant a traduccions, doblatges, intercanvi de programes i més coses. Per aquest motiu, hem demanat reunions amb els governs respectius, algunes de les quals ja han tingut lloc amb el govern valencià. Seguirem insistint.
Fa unes setmanes ens alertaven a les notícies d’Antena 3 que la senyalització en català al País Valencià pot causar accidents de trànsit. Més enllà de les burles que han causat aquestes imatges, creus que seria possible fer pedagogia als no catalanoparlants?
És complicat de fer quan grans canals estatals com el que anomenes fan aquesta mena d’informacions tan lamentables, que volen deixar en aquest cas els responsables de política lingüística de València com uns radicals o insolidaris per “no respectar la llengua comuna”, el castellà. El problema és de fons, i ve de la falta d’autoreconeixement de l’Estat espanyol com a realitat plurilingüe i per la manca de respecte a la diversitat existent. Fer pedagogia en aquestes condicions és complicat, però tampoc no hem de renunciar-hi, ja que, simplement, hem de defensar l’ús i protecció de la llengua pròpia en el territori on es parla. Sembla senzill, oi?
Es diu que l’activitat més transversal de tots el territoris de parla catalana és la Flama del Canigó. Creus que s’haurien de fer més accions perquè hi hagi més cohesió entre el domini lingüístic?
Penso que, com bé dius, accions com l’arribada de la Flama del Canigó pot ajudar a crear un imaginari col·lectiu entre Països Catalans, si més no per potenciar la comunitat lingüística que formem. Ara, també crec que moltes vegades posem més l’accent en accions simbòliques o emocionals i deixem de banda un discurs més pràctic on la gent menys conscienciada se senti còmoda. Som també una comunitat d’interessos compartits en el pla econòmic, d’infraestructures, turístic, ecològic, i un llarg etcètera. Uns interessos que incideixen cada dia en el benestar de les persones.
A la Catalunya Nord i a l’Alguer és on la situació de llengua és més fràgil. Consideres que el nombre de parlants hi continuarà minvant, o bé es pot invertir la tendència.
És difícil de fer un pronòstic. Tot i ser dos territoris molt diferents, tenen molts punts en comú. En ambdós casos la llengua ha perdut el seu lloc preeminent al carrer i bona part del prestigi social, però hi sobreviu una catalanitat lingüística més interna que és poc visible “amb ulls de turista”, per dir-ho així. En qualsevol cas, és molt difícil revertir una situació tan complicada només amb el gran esforç que fan els col·lectius pel català d’allà. Calen polítiques actives d’ús i promoció del català en àmbit institucional. L’ensenyament en català és una altra de les claus, com ho és també el fet que les comunicacions amb la resta del territori siguin ràpides i efectives (i econòmiques, és clar). En aquest món global les cultures minoritzades com la catalana han de cercar totes les connexions possibles.
I l’occità? L’aranès també és una llengua oficial a Catalunya. Es fan prou campanyes a favor de la llengua d’oc?
Sembla evident que la resposta és que no. S’ha de dir que el Parlament català ha fet una bona feina reconeixent la realitat occitana de l’Aran i oficialitzant l’aranès a tot Catalunya, sent actualment l’únic territori occità on la llengua pròpia és oficial. Ara, això no és suficient i caldria apostar per signar convenis de col·laboració amb les regions occitanes de França i Itàlia per fomentar l’ús de la llengua d’oc. El marc de l’euroregió “Pirineus-Mediterrània” podria ser l’adequat per fer-ho. Bé, caldria signar convenis però sobretot complir-los i fer-ne polítiques actives, aprofitant les eines que tenim. Tampoc ajuda la polèmica envers les diferents autoritats lingüístiques o acadèmies que vetllen per l’occità. Això últim als catalanoparlants ens sona, oi?
Arribarà el dia que podrem viure plenament en català?
Un cop més no m’atreveixo a fer un pronòstic, i això pot dependre molt de la situació política, però no totalment. Jo sóc dels que pensen que no podem negar la realitat dels nostres carrers ni el multilingüisme amb què convivim diàriament. Les grans llengües estatals (francès, castellà, italià) no marxaran ni tenint un Estat propi. A Andorra ho sabeu prou bé, que ser un Estat independent i tenir una única llengua oficial no garanteix que sigui hegemònica. El context sociolingüístic hi pesa molt. Dit això, no podem renunciar al fet que el català sigui una llengua plenament normalitzada i deixi de ser una anomalia a escala europea. Però el camí a recórrer és encara molt llarg, sobretot quan hi ha zones del domini lingüístic on el català no té ni tan sols una consideració oficial i on no s’ensenya a les escoles. Cal transmetre un missatge positiu però realista.
