Des de la pica del Canigó, d'aquesta pica ni francesa ni espanyola, sinó catalana, que uneix tot el nostre poble, de Salses a Guardamar, de Fraga i Andorra fins a Maó i l’Alguer, ens arriba de nou la Flama per encendre els focs de Sant Joan, amb el seu missatge d’esperança i d'afirmació nacional. Que consti: ni la muntanya ni la mar no ens separen, des de sempre ens agermanen. Fa cinquanta anys exactament, el 23 de juny del 1966, catalans d’una i altra banda del Pirineu -Esteve Albert, refugiat a Andorra, Josep Deloncle i Gilbert Grau, de la Catalunya del Nord- van ser els pioners en portar la Flama del Canigó des de Perpinyà fins al coll d'Ares, amb l’estreta col·laboració i el ferm compromís dels osonencs Martí Cassany i Ramon Torra. Allà mateix on el 1659 van establir per la força de les armes la frontera estatal que encara avui mutila Catalunya, fa cinquanta anys s'hi van treure els pals fronterers; s’hi va ballar una sardana i s'hi van sentir els discursos reivindicatius i emocionats de Josep Deloncle i d’Esteve Albert. Des de llavors, amb la Flama del Canigó no ens rendim; amb la Flama resistim; amb la Flama guanyarem!
Units per la mateixa llengua, per la mateixa cultura i pels mateixos referents pouats al Canigó, amb la Flama recordem els qui hi van dignificar la pàtria: al segle XI l’Abat Oliba, constructor amb el poble dels magnífics monestirs romànics, promotor de la pau en contra de les guerres, defensor de la gent pobra, de la pagesia, de les dones i els infants. I, al segle XIX, el gran poeta Jacint Verdaguer, vertebrador dels mites que necessitava la nació per a la seva renaixença. Amb la Flama sabem d'on venim i qui som: una nació mil·lenària amb valors espirituals i socials i un admirable llegat constitucional. Amb la Flama reivindiquem els nostres drets nacionals i socials, individuals i col·lectius, els nostres anhels de llibertat. Enguany, aquest 23 de juny, celebrem més particularment el valor afegit que els precursors nord-catalans Deloncle i Grau van donar a la Flama un significat imprescindible per avui i per demà. Deloncle, impulsat pel record dels Angelets de la Terra, els herois resistents a l’annexió francesa, va fer de la presó del Castellet a Perpinyà, on van ser torturats, la llar de la Flama, la llar d'amor d’un poble a si mateix. Grau, empès per la voluntat de veure la nació sencera lliure i reunificada, volia que el missatge que acompanya la Flama fos una eina inequívoca de conscienciació nacional: va fer de la Flama el símbol d'unió i d'unitat dels Països Catalans, que avui s'escampa a centenars de focs de Sant Joan de les nostres terres. Des de llavors amb la Flama sabem el que volem: l’alliberament de la nació sencera. Avui també sabem que ara exigim la República Catalana, el nostre Estat independent. I sabem també el que somiem: la Confederació dels Països Catalans. Visca Sant Joan, la Festa Nacional dels Països Catalans! Visca la Flama del Canigó, símbol de la nostra unitat i unió! Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada