La bomba del manifest Koiné...fa un any...[article d'opinió de Joan-Pere Le Bihan]

Font de la fotografia

Fa un any es va presentar el manifest Koiné, que proposova un nou estatus per a la llengua catalana dins del context d'una futura República catalana i la denúncia del bilingïsme establert legalment des de la fi de la dictadura. El text, amb el suport de diverses personalitats del món de la llengua, va ser causa d'una forta polèmica al considerar-lo com a "excloent" i "inapropiat" des d'alguns col·lectius i persones.

Passat un any, l'històric activista per l'escola en català a Catalunya Nord: Joan-Pere Le Bihan, fa un balanç de la situació i recorda el camí que queda per recórrer quant a la llengua, segons la seva valoració com a impulsor del Grup Koiné.

Més informació

LA BOMBA DEL MANIFEST KOINÉ.... FA UN ANY...

Avui fa un any es presentava de manera solemne, al Paranimf de la Universitat de Barcelona el Manifest Koiné.

 ( http://llenguairepublica.cat/prodsite/wp-content/uploads/2016/04/Llista-tancada-de-primers-signants-llegida-al-Paranimf.pdf )

Aquest manifest, que és alhora la conclusió d'un estudi i un crit d'alerta, va ser signat per un nombre molt important d'estudiosos, lingüistes, sociolingüistes, universitaris, Premis d'honor de les Lletres Catalanes. Tanmateix, va provocar la publicació de més de 700 articles de premsa, alguns a favor , uns altres en contra.

Va ser curiós de notar, en particular entre les persones crítiques amb el Manifest, que l'intentaven rebatre no pas sobre allò que diu, sinó sobre coses que no diu o sobre l'oportunitat política de publicar-lo en ple procés.

Quina era la situació? No citarem noms, però uns quants responsables polítics de partits independentistes anaven repetint que “ evidentment el castellà seria oficial a la república catalana” i, de fet, donaven per bo el sistema jurídico-lingüístic muntat a partir de la constitució espanyola de 1978. S'ha pogut comprovar  que aquest sistema  no ha aturat la davallada de l'ús de la llengua pròpia del país.

Aquest  anunci pot tenir dues lectures:

-        Una lectura electoralista: es diu això per guanyar els vots de la població castellanoparlant ( els diem que res no canviarà i no s'espantaran) . No cal dir que aquesta aproximació referma el caràcter subsidiari   o secundari del paper de la llengua i en conseqüència accelera el procés de substitució.

-        Una infravaloració dels no-catalanoparlants: De manera implícita, se'ls considera hostils a la llengua o incapaços d'aprendre-la. Valoració errònia, recordem com van ser les famílies castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet les que varen facilitar la sistematització de l'escola en català en el marc de l'Estatut. Moltíssims no-catalanoparlants es queixen encara avui que no se'ls ajuda prou a aprendre l'idioma ja que molta gent es passa al castellà amb una persona és estrangera o de fora de Catalunya.( personalment recordo com, de manera repetida, el personal del Departament d'ensenyament, després d'un inici de conversa en català, es passava al castellà quan jo mostrava el meu DNI , aleshores francès, sense saber si jo coneixia aquesta llengua!)

Després de l'allau de crítiques i gairebé d'insults ( però també de felicitacions), hem tingut l'alegria de comprovar que els més assenyats dels  polítics que evocàvem no han tornat a fer les declaracions demagògiques que feien abans de la publicació del manifest. La solidesa de l'argumentari científic, el renom dels gairebé 300 primers signants   havien obligat els opositors a fer servir arguments fora de lloc i aliens a l'anàlisi científica indignes de responsables polítics de primer nivell. Una primera victòria. Ens felicitem que hagin comprès que afeblint el pal de paller de la país que és la llengua, al cap d'avall no faciliten la independència.

Hem d'anar però més lluny...

És important que el conjunt de la població , catalana o no, sovint condicionada per canals de TV exteriors al país, estigui al corrent de l'evolució dels fets. Algun diputat del Parlament va  tenir la gosadia de titllar al Manifest de “racista” simplement pel fet de recordar uns fets assumits pel president del govern espanyol de 1983  Calvo Sotelo quan deia:  “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. 

El Manifest, en realitat, és profundament antiracista: considera que tothom que viu a Catalunya, sigui quin sigui el seu origen, té dret ( i en conseqüència ha de poder disposar realment dels mitjans) a apropiar-se la llengua i la cultura  del territori, i doncs a integrar-se. El racisme consisteix al contrari a considerar la llengua com a patrimoni exclusiu dels catalans de soca i d'arrel, excloent-ne els vinguts de fora.

Estem segurs que la gran majoria de les persones que han vingut de fora no volen col·laborar a la tasca que definia el Sr. Calvo Sotelo.

Evolució positiva doncs... no obstant, silenciosament el procés de substitució continua i el percentatge de parlants s'acosta perillosament al llindar del 30% considerat pels sociolingüistes com el començament de la desaparició.

Què necessitem?

-        Uns responsables polítics que valorin la llengua com ho fan els de qualsevol país lliure.

-        Uns parlants que, naturalment i habitual, s'adrecin als de fora en la llengua pròpia i superin la subordinació lingüística.

-        Un sistema educatiu modernitzat que permeti d'arrelar no solament el coneixement mínim de la llengua sinó també el seu ús natural com a eina de comunicació i de pensament.

-        Un sistema audiovisual ( ràdio, TV etc) que ho acompanyi.

Joan-Pere Le Bihan i Rullan

Grup Koiné

Normalització lingüística i Decret de llengües estrangeres, Mª Antònia Font

AraBalears.cat

MARIA ANTÒNIA FONT

Dia 25 de gener, el Govern de les Illes Balears presentà l’esborrany de decret per al desenvolupament de la competència comunicativa en llengües estrangeres. Nosaltres, l’STEI Intersindical, abans d’incentivar que es facin matèries no lingüístiques en anglès, volem que les primeres mesures que s’implantin per incentivar el coneixement d’una llengua estrangera afectin tots els alumnes de tots els centres de les Illes Balears, sobretot a Primària. Això es pot fer si es reforça l’àrea d’anglès dins els centres i es fan les optatives d’idiomes amb desdoblaments, suports educatius, auxiliars de conversa, laboratoris d’idiomes, intercanvis escolars... A més, fora dels centres seria bo programar pel·lícules en versió original a la TV pública i promoure la valoració i el respecte per la diversitat lingüística, especialment per la llengua pròpia del territori que és la llengua catalana, entre d’altres moltes coses.

Ens va sorprendre que s’hagués elaborat un esborrany de decret per a l’aprenentatge de la llengua estrangera i es presentàs a so de bombo i plateret al Consolat de la Mar, quan no s’havia consensuat prèviament amb la comunitat educativa. La Conselleria fa la normativa per incentivar el coneixement de llengua estrangera dins els centres abans de fer un estudi per saber com està la competència lingüística dels alumnes en les dues llengües oficials, abans de saber quina és la situació real de l’aplicació del Decret de mínims després de 4 anys intensius del Govern del PP, liderat per José Ramón Bauzá, en contra de la llengua i cultura pròpies de les Illes Balears. I, sobretot, abans de complir l’Acord signat en el marc de la mesa sectorial d’educació, que diu que l’Administració educativa es compromet a consensuar el model lingüístic escolar. Un punt que l’STEI Intersindical va proposar que s’inclogués a l’Acord i que ara exigeix el seu compliment. Hem de veure per escrit que l’esborrany crea la figura de la persona coordinadora de l’anglès, que es farà formació en metodologies d’ensenyament de l’anglès, que es reconeixeran punts per mèrits als docents que hi participin... i no sentim a parlar de la recuperació del servei d’ensenyament del català, ni de la comissió de NL als centres, ni de la figura del coordinador... ni d’intercanvis, ni de formació per temes de NL. De moment res per al català. Temps i persones dedicades exclusivament a l’anglès i encara no per a tothom. Podríem fer les dues coses al mateix temps com a mínim, no?

La Llei de normalització lingüística es va aprovar el 1986 per unanimitat al Parlament. El consens que va rompre el PP durant la legislatura anterior encara no s’ha recuperat. Onze anys després es va publicar el Decret de mínims. Un any després l’ordre que el desplega. Gairebé té 20 anys, aquest decret. Només durant la legislatura del primer Pacte de Progrés es va impulsar, des de l’Administració educativa, la seva aplicació dins els centres i es va posar en marxa el Pla de normalització lingüística fora de l’escola.

El 2009, durant el segon Pacte de Progrés va sortir la normativa de les seccions europees, que regula la implantació de projectes per fer una assignatura no lingüística en una llengua estrangera. Aquesta normativa no ha caducat. Pot seguir vigent mentre es consensua el model lingüístic escolar, mentre prèviament es fa l’estudi de la situació de les llengües als centres i es fa la formació, en català i en llengües estrangeres, que els docents necessiten. Les seccions europees han funcionat i funcionen bé. I, a més, la seva normativa recull que els centres reflectiran, a la memòria de final de curs, l’avaluació de la secció, que inclourà una valoració de la competència de l’alumnat en llengua catalana, castellana i estrangera, com també de l’àrea, la matèria o el mòdul que s’hagi impartit en aquesta llengua, cosa que el nou decret obvia.
Un altre dels factors que no compartim del decret és que desenvolupa la LOMQE en comptes de pal·liar-la. En dos aspectes importants. En primer lloc recordau que la LOMQE promou el coneixement del castellà: “Hay que castellanizar a los alumnos catalanes”(Wert, dixit) i també el de les llengües estrangeres, sovint utilitzat com una eina per arraconar el català, el basc i el gallec en benefici de l’anglès. Si hem dit que volem pal·liar la LOMQE i que en demanam la retirada, duguem-ho a terme. Podem fer un model que incentivi el coneixement, la presència i l’ús del català a l’escola, compatible amb l’augment de la competència lingüística en una llengua estrangera. I en segon lloc l’esborrany de decret no protegeix la democràcia interna dels centres, sinó que la minimitza. Atorga el poder d’aprovar els projectes lingüístics a la direcció del centre, no reconeix el poder dels professors de ser competents per aprovar tots els aspectes pedagògics dels centres... no estableix que s’ha de fer amb el consens dels consells escolars tal com diu el Decret de mínims.

En definitiva, aturem el carro, no passem l’arada davant el bou! Som a l’inici de la legislatura. Fem les coses bé. Fem un equip de treball i un estudi. Donem veu als mestres i professors. Consensuem el model lingüístic escolar i treballem per a la competència comunicativa dels nostres infants i joves per millorar l’índex d’èxit escolar. Donem a cada llengua el lloc que li correspon dins i fora de l’escola. Complim l’Estatut d’Autonomia que atorga als poders públics dur la llengua catalana a la igualtat plena amb l’altra llengua oficial. Fem passes clares i decidides per a la normalització del català. Fem-ho amb la il·lusió i l’alegria de recuperar un dret reconegut als drets humans. Fem-ho sense por. Des de la pròpia identitat. Sabent qui som, què volem i cap on anam. Anam cap a la igualtat de drets, cap a entendre’ns tots, cap a la cohesió social, cap a defensar el que és nostre i cap a compartir-ho amb els altres, perquè tenim molt clar que el coneixement de la nostra llengua és bona per a tothom. Va, som-hi!

Josep Gifreu, Enllaçats i l’espai de comunicació en català [Sal·lus Herrero]

Sal·lus Herrero

El 26 de gener d’enguany, la revista El Temps, número 1650, portava de títol: “TV3 al País Valencià: una solució possible”. Hi ha una editorial “Excuses de mal pagador?” que comença dient: “Durant anys i anys els Governs del Partit Popular al País Valencià van perpetrar el doble joc. D’un costat, mantenien contactes amb la Generalitat de Catalunya per fer possible la « reciprocitat » entre Canal Nou i TV3. De l’altre, tancaven tots els repetidors de Televisió de Catalunya i perseguien i sancionaven Acció Cultural. Al final el que compta són els fets. I els fets són irrebatibles en aquests cas. El PP de Zaplana, Camps o Fabra volia impedir que TV3 es poguera veure al País Valencià. I ho va aconseguir, la resta són rondalles i mentides. Els populars ‘valencians’ mai no van tenir la intenció d’intercanviar senyals amb Catalunya. Perquè políticament els repugnava. Consideraven letal la influència que els programes “catalans” podien tenir sobre l’audiència valenciana. El tancament de Canal Nou encara ho va complicar tot més, si era possible. Sense emissions pròpies, la “reciprocitat” perdia tot el sentit. El resultat final va ser –és- l’hegemonia absoluta dels Canals de televisió de cobertura estatal, i per tant, de la llengua castellana. L’imaginari col·lectiu dels valencians –les seues referències històriques, socials i culturals- una vegada més, torna a ser “el de todos”.
Acaba l’escrit editorial d’El Temps, esmentant que el nou Govern de la Generalitat Valenciana, capgira els plans del PP de genocidiar del tot la llengua de la valenciana gent, al remat, es diu que no és un problema tècnic, perquè “ampliar el multiplex actual és fàcil, la tècnica doncs no es una excusa”, tot i que s’afirma que “Es “més raonable” políticament entendre que la Generalitat Valenciana vulga esperar a reobrir Canal 9 per permetre que TV3 arribe al País Valencià. Però lingüísticament, culturalment i socialment no s’entén tant. El model comunicatiu valencià actual dilueix la ‘diferència’. I és urgent, almenys, contrarestar-lo amb mínims”. Acusar de "doble joc" al que ha fet el PP al País Valencià és massa poc; cal parlar per definir la política lingüística del PP, de cinisme, immoralitat, de corrupció institucional il·limitada, d'indecència i voluntat de fer el major mal possible amb voluntat d'arrencar del tot l'arrel catalana del País Valencià. Perquè no cresca cap flor, per exterminar-ho tot, per no deixar ni un bri d'herba.

• El manifest d'Enllaçats per un espai comunicatiu en català em sembla d’una precisió extraordinària, que radiografia la situació actual i fa propostes molt assenyades. (Josep Gifreu) 

En una entrevista en aquesta revista “El Temps", per banda de Violeta Tena a Josep Gifreu, el catedràtic de Teoria de la Comunicació, que va publicar l’any passat “El català en l’espai de comunicació” (Aldea Global), explica què significa un espai de comunicació, de mínims, en català i afirma que “la reciprocitat és una aspiració de mínims”, perquè “hem de pensar un model de cooperació entre tots els territoris més enllà de les fronteres administratives i polítiques”.

Pel que fa al desert comunicatiu en català al País Valencià, Josep Gifreu, diu: “En el marc del països que es consideren civilitzats i democràtics, la situació [de tancament de RTVV i de censura de TV3] és del tot anòmala. Aquest cas és especialment terrible per a la mateixa gent del País Valencià, però també per al conjunt de la catalanofonia. València ha estat molt torturada pels agents polítics que han actuat contra la normalització de la llengua. Aquesta normalització exigeix disposar d’uns mitjans en llengua pròpia que abastin el conjunt del País Valencià i que a més puguin rebre’s a la resta del territori catalanoparlant. Particularment, com a membre de la comunitat de llengua catalana, només puc que lamentar aquesta situació i aspirar que es puga solucionar en un context polític favorable com el que tenim ara”.

Quan li pregunten quines perspectives obri, que per primera volta a la història, Catalunya, País Valencià i les Illes [i Aragó] tenen voluntat de signar acords de reciprocitat, per a l’espai de comunicació en català? I després de dir Gifreu que “la reciprocitat pressuposa que hi ha corporacions de ràdio i televisió en cada territori i aquests ens es posen d’acord per intercanviar i tenir accés a les emissions de cadascun d’ells. Però entenc que això és una aspiració de mínims. És un model d’intercanvi superat per les exigències d’evolució tecnològica i d’una competitivitat cada volta més aguda sobretot en el camp de l’audiovisual. Per tant, sóc de l’opinió que caldria anar més enllà de la reciprocitat de canals i programacions. L’actual context obliga a obrir línies de treball cooperatiu i de coordinació per poder oferir més enllà de els programacions locals unes produccions conjuntes que siguin competitives en les noves plataformes de distribució i d’accés. Ni Catalunya ni el País Valencià ni les Balears ni Andorra [ni la Franja], disposen per elles soles dels recursos suficients. Ens cal posar al servei d’una plataforma comuna tota la creativitat i totes les bones idees que s’hi puguin generar. La catalanofonia no pot estar parada i mirar-se el melic. Cal superar això i tenir una visió de conjunt. Ens cal pensar un model de cooperació entre tots els territoris més enllà de les fronteres administratives i polítiques. Només així podrem tenir una presencia normalitzada coma espai cultural diferenciat en el conjunt del ciberespai”.

Li pregunta Violeta Tena per la proposta del president de la Corporació Catalans de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, que parla de constituir un consorci conjunt i Josep Grifeu diu que “Aquesta idea de Brauli Duart, d’entrada, és interessant perquè planteja una línia de col·laboració. Caldria veure com es concreta el consorci i amb quins objectius. El que jo plantejo és una línia d’acció política, ‘no només’ corporativa. En aquest sentit, vull recordar la iniciativa del manifest de l’espai de comunicació en català que l’octubre passat va posar en circulació Enllaçats per la Llengua. El manifest està impulsat de manera conjunta i coordinada pels sindicats STEi, de les Illes, l’STEPV del País Valencià, i USTEC-STES, del Principat [a més del Moviment Franjolí i l’Escola Bressola, entre altres associacions culturals, partits i plataformes pel dret a decidir]. Em sembla un manifest d’una precisió extraordinària, que radiografia la situació actual i fa propostes molt assenyades. Al marge de demanar la reciprocitat i l’engegada de RTVV, insta els Governs [de Catalunya, País Valencià, les Illes i Aragó] a iniciar la col·laboració necessària entre tots els ens de comunicació dels territoris de parla catalana per a la realització de programes de producció pròpia, doblatges, subtitulacions… amb l’objectiu final de generar una indústria potent. Ara és el moment oportú d’engegar iniciatives d’aquest tipus perquè tenim tres Governs proclius a arribar a acords. Ha costat molt arribar fins ací i ara cal aprofitar-ho. El problema és que tant al País Valencià com a Catalunya hi ha temes que són molt més prioritaris, considerats d’alta política […] hi ha partits al Principat que es consideren independentistes però que en aquest camp dels mèdia han actuat de manera molt regionalista, en el sentit negatiu de la paraula. Amb això vull dir que han girat l’esquena al reforçament dels vincles culturals i comunicatius amb la resta de territoris de la catalanofonia. Catalunya s’ha de plantejar si vol ser o no un motor de tot l’espai del català d’una forma col·laboradora i participativa. La cultura i l’audiovisual són dos pilars bàsics en la construcció de les identitats. Dubto que la majoria dels partits independentistes tinguin això clar. La causa de la llengua catalana, o la salvem entre tots o no es salvarà. Només amb la independència no salvarem la causa del català”. Ras i curt: “des de la complicitat de cadascun dels Governs es podrien trobar solucions tant si Catalunya esdevé independent com si no”.

Al remat, preguntat si el Govern valencià hauria de recuperar TV3 sense dilacions [com s’ha fet a les Illes recentment]? Diu Josep Gifreu: “Sí, absolutament. Ho hauria de fer com un senyal de normalitat i de canvi […] Cal passar pàgina d’aquella política del PP que va posar fi a TV3 i va posar el tancament de RTVV”. Remembrem que ha sigut una política a l’antiga Corona d’Aragó, on ha gaudit de majoria absoluta el PP, que ha lligat corrupció institucional en profit propi, finançament il·legal, malbaratament de cabals públics per embutxacar-se’ls i foment de l’anticatalanisme per generar al País Valencià un nacionalisme espanyolista i castellanista contrari al català, en fer ús d’una noció de ‘valencià’, dialectalista, particularista i contraposat –furiosament- al català, tant al País Valencià, com a les Illes i a Aragó, amb denominacions de noms de la llengua com a 'LAPAO', amb l’objectiu de negar i anorrear el català a tot arreu, amb voluntat fragmentadora i exterminadora.

Josep Gifreu, a proposta dels sindicats dels Països Catalans i els departaments sobre mitjans de comunicació i sociologia corresponents, hauria de ser nomenat doctor honoris causa a les universitats de les Illes, del País Valencià i d’Aragó perquè les seues reflexions sobre l’espai de comunicatiu en català al segle XXI són una eina bàsica per garantir la reproducció cultural i la supervivència de la nostra llengua i cultura catalana en risc, amenaçada per un estat espanyol que sempre ha tractat -i tracta- de minorar-la, invisibilitzar-la i d’aniquilar-la.


Sal·lus Herrero, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir-País Valencià