Reivindicació de l’espai de comunicació en català
Al Manifest del Congrés de Cultura Catalana, celebrat arreu de la comunitat catalanoparlant i clausurat a Barcelona el 1977, un any abans de l’aprovació de la Constitució espanyola es declarava: “Els Països Catalans constitueixen una comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb voluntat de continuar essent-ho”. En aquell Manifest del Congrés de Cultura Catalana, empentats pels moments esperançats del final del franquisme es mobilitzà bona part de la societat civil organitzada i bona part dels intel·lectuals dels Països Catalans, partint del pressupòsit fusterià que reclamava un nou model dels Països Catalans basat, entre altres objectius, en l’extensió total de l’ús públic oficial i social de la llengua pròpia dels Països Catalans, com a factor bàsic de coherència i d’identificació nacional. Perquè la vindicació d’un espai català era ja implícita en la necessitat de reconstruir i normalitzar els lligams i cultura entre tots els territoris històrics del català.
- Després de quasi 40 anys d’aquella declaració del Congrés de Cultura Catalana, encara continua sense normalitzar l’ús del català a l’espai públic i als mitjans de comunicació de masses
Tanmateix, mentre els congressistes del Congrés Català de Cultura tornaven a casa després d'haver afirmat l'espai cultural i polític dels Països Catalans, com explica Josep Gifreu a “El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013)", Publicacions de la Universitat de València, col·lecció Aldea Global, els polítics de la Moncloa entraven en acció i l’operació reformista de Súarez i la ‘Transició’ aconseguien imposar un model de vertebració de l’Estat, de les llengües o cultures que o bé ignoraven, o bé negaven explícitament aquest espai cultural i de comunicació imaginat pel Congrés de Cultura Catalana seguint les propostes de Joan Fuster des de Sueca. L'han combatut, de totes les maneres fins ara mateix per tractar de minoritzar-nos, fragmentar-nos i fer-nos desaparèixer del mapa lingüístic i cultural de les nacions sense estat propi. Inclús des de l'estat espanyol no s'ha invertit al corredor mediterrani per allunyar el País Valencià de Catalunya tot i que afeblisca l'economia i les societats catalanoparlants en dificultar l'economia, les relacions i els interessos vitals dels Països Catalans, amb unes inversions estatals esquifides i contràries als habitats del País Valencià, de la Franja, de Catalunya i les Illes.
Després de quasi 40 anys d’aquella declaració del Congrés de Cultura Catalana, encara continua sense normalitzar l’ús del català a l’espai públic i als mitjans de comunicació de masses, especialment en la premsa diària, ràdio i televisió, sobretot al País Valencià que des de fa més de tres anys està sense cap mitjà de comunicació en llengua pròpia, vulnerant els drets socials, lingüístics i de ciutadania de la valenciana gent catalanoparlant i entrebancant que les persones que habiten al País Valencià i encara no el saben el puguen aprendre i esdevenir també valencianoparlants. També a la Franja no hi ha un reconeixement del català com a llengua plenament oficial a tots els efectes. Perquè com advertia Sanchis Guarner les persones que encara no són catalanoparlants al País Valencià no ho poden ser si els que ja ho som no els parlem en valencià i sinò hi ha uns mèdia en la nostra llengua pròpia perquè l'aprenguen. Uns mèdia que a la gran majoria d’Europa, als anys quaranta, cinquanta, seixanta, setanta fins ara, estaven compromesos amb l’enaltiment de les respectives llengües i cultures nacionals i a l’Estat espanyol era de llengua única, per desgràcia, com encara passa al País Valencià pel tancament de RTVV i per la censura i la prohibició dels mitjans de comunicació en català del Principat i les Illes, que, des de fa més de tres anys, no arriben a València, cosa que ho fa més escandalós encara perquè volem anar cap a la plena consolidació d’un espai català de comunicació que s’ha vist en part reafirmada amb la irrupció de l’era digital. És paradoxal que quan podem accedir a qualsevol mitjà de masses d'arreu del món, al País Valencià, ‘inexplicablement’, se’ns impedeix l’accés als mitjans de comunicació en la nostra llengua pròpia vinguen de Mallorca, de Barcelona o de València. Igual com s’entorpeix la fluïdesa comunicativa a tots els àmbits al corredor mediterrani, 'potser' perquè compartim la mateixa llengua i cultura catalanes i no se'ns vol permetre la construcció d'un espai de comunicació propi sinó colonitzat per l'espanyol.
El model d’estat que s’imposà durant la ‘Transició’, va posar de manifest d’una banda les dificultats d’una reforma profunda sense ruptura del sistema de mitjans heretats de la dictadura i, de l’altra, el caràcter essencialment conflictiu del procés previsible de normalització del català en els grans mitjans, públics o privats, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. Un caràcter conflictiu, que en alguns casos com al País Valenciàm, a la Franja d'Aragó i a les Illes, durant els Governs del PP, han intentat continuar amb el genocidi lingüístic imposat totalitàriament per la dictadura franquista i tractant d'humiliar-nos i fragmentar-nos amb allò del LAPAO. Com denunciava el lingüista valencià Ninyoles respecte al mercat de la comunicació “no tan sols `regulat’ sinó pràcticament ‘intervingut’ a favor del castellà” (Ninyoles, Conflicte lingüístic i ideologia, a Toni Mollà (ed.) a "Ideologia i conflicte lingüístic" 2001). En el camp de la comunicació d’interés públic, des de l’Estat espanyol el predomini del “paradigma del conflicte” sobre el “paradigma del consens” ha estat no només la norma d’actuació, si no l’estratègia sistemàtica de dominació, de la llengua oficial de l’Estat sobre les altres llengües no oficials, i molt especialment sobre el català, i més específicament encara sobre el català del País Valencià seguint una política lingüística en clau exterminista, combatent el desplegament de mitjans de comunicació en català-valencià perquè la valenciana gent no tinga cap mitjà de comunicació de masses en la seua pròpia llengua o quan l'ha tingut tractar que servira per fragmentar, dividir i desfer l'espai conjunt català-valencià-balear que compartit seria molt potent, productiu, eficaç i viable.
- El nou estat de les "autonomies", limitadíssimes i subordinades, bandejà el desplegament de mitjans de comunicació que tinguera per objectiu el redreçament de l’espai cultural català
Perquè al País Valencià, la política de la ‘Transició’ es concentrà justament en el model de vertebració de l’espai català: l’anomenada Batalla de València (1978-82), instigada i finançada per significats líders de la UCD i aglutinada pel diari “Las Provincias”, fou una operació orquestrada i guanyada pel sector blaver, anticatalà i antivalencià, gràcies en bona part a la indefinició dels pactes de la 'Transició' que reproduïen bona part de forma de funcionament de l’estat franquista, tot i que a la majoria dela diaris de Madrid no els agrade que ho digam açò, però ells que critiquen tant la immersió lingüística o les propostes d'oficialitat prioritària del català als països de parla catalana, no critiquen la vulneració de drets que suposa que al País Valencià no hi haja cap mitjà de comunicació en la nostra llengua pròpia ni demanen la reciprocitat lingüística a les escoles monolingües castellanes perquè incorporen i estudien el català, ni critiquen que el català de la Franja no siga reconegut com a llengua oficial a tots els efectes per l'administració d'Aragó. Des del nom de la llengua fins a la unitat del català, des de la guerra oberta contra TV3 fins a la manipulació, la censura i la falsificació de la història, el País Valencià ha transitat des d’aleshores per una profunda crisi identitària -induida- en qüestions de cultura, de llengua i d’imaginari col·lectiu, que afectà molt greument el procés de normalització del valencià, sobretot al mitjans de comunicació de masses. El nou estat de les "autonomies", limitadíssimes i subordinades, bandejà el desplegament de mitjans de comunicació que tinguera per objectiu el redreçament de l’espai cultural català, i per desgràcia, només a Catalunya adquiria una certa consistència, però s'aconseguia fragmentar l’espai de comunicació en català, conflictualitzar-lo, dividir-lo, restringir-lo, tancar-lo o censurar-lo per tal de reproduir la dominació del model centralista espanyol del franquisme en un context postfranquista que la societat valenciana i la comunitat lingüística catalanoparlant sencera vol molt més democràtic democràtic, per a decidir el nostre futur des d'ací, però es vulneren els drets socials, lingüístics, comunicatius i de ciutadania catalanoparlant sistemàticament i amb absoluta impunitat, com si la ciutadania valencianoparlant no tinguérem dret a tenir cap dret.
No obstant això, l’adveniment de l’era digital a mitjan dels anys noranta i l’impacte de la xarxa d’internet en el sistema de comunicació mostra més descarnadament les males intencions de l’estat espanyol i les seues sucursals autonòmiques de fragmentar l’espai de comunicació en català. Des del punt de vista de la llengua i la cultura catalanes, la irrupció de les noves tecnologies de la informació i la comunicació augurava l’eclosió d’una nova frontera per a la reconstrucció de la nació cultural i la normalització de la llengua a tot arreu del domini lingüístic catalanoparlant.
El País Valencià, encara no disposava d’un Consell d’Audiovisual el 2013, tot i obligar-hi la Llei valenciana del sector audiovisual de 2006, aquest fet condiciona múltiples actuacions dels poders públics valencians i dels mateixos mitjans. Des de l’estat, tant amb Governs d’UCD, del PSOE o del PP, s’han tingut actuacions ‘inconsistents’ i fins i tot clarament bel·ligerants contra el català de les Illes i del País Valencià per garantir el domini de la llengua de l’estat, fins al punt que el ministre d’hisenda de Madrid i el president de la Generalitat Valenciana, després de maniobres de pura instrumentalització partidista del PP fins al descrèdit, de l’intent de construir una identitat valenciana a la castellana en clau antivalenciana i anticatalana. La conclusió general d’aquesta mirada sobre els mitjans de comunicació en català ens porta a una constatació de gran transcendència històrica, cultural i lingüística: la progressiva fractura entre l’ecosistema dels mèdia a Catalunya respecte dels ecosistemes dels altres territoris històrics catalanoparlants o valencianoparlants. Si observem els usos lingüístics declarats en diaris, ràdios i televisions, es fa evident una doble dinàmica estructural: d’una banda, una situació relativament consolidada a Catalunya en la recepció el català dels tres grans mitjans, mentre que al País Valencià només la televisió obtenia un percentatge notable d'un 31'5 (almenys l’any 2008, objecte de l’estudi ressenyat, on s'indica que els diaris en català al PV estaven -el 2008- a 0'2% lectors en català, en contrast amb les Illes, el 2011, amb el 4'5% de lectors de diaris en català i més en contrast encara amb Catalunya, el 2011, 39'9 % de lectors de diaris en català i 57'4% de ràdio i un 59'6% de TV en català) i a les Balears, un percentatge similar en televisió, en canvi en consum de ràdio en català al PV era el 4'9% el 2008 i a les Illes el 22'6 % el 2011; però de l’altra, palesa també fins a quin punt l’espanyol s’havia posicionat com a llengua absolutament hegemònica en els mèdia tradicionals de tots els Països Catalans. Perquè és 'la' llengua de l'estat i té tot el suport de l'estat espanyol i les altres tenen totes les dificultats i restriccions per mantenir-les minoritzades.
- La manca d’un espai de comunicació compartit entre el País Valencià, Catalunya, la Franja, Andorra, Catalunya del Nord, l'Alguer i les Illes és un repte que resta per implementar com a gran objectiu
En el cas del País Valencià, el tancament de RTVV el 2013 fa encara més dramàtica aquesta paradoxa. Una altra constatació tant o més negativa per als interessos de l’espai cultural català o valencià és l’escassa intercomunicació entre els diferents mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, dels diferents territoris de l’espai del català o valencià; de manera que després de l’intercanvi de les televisions i mitjans en català de les Balears i Catalunya, el País Valencià resta absolutament despenjat, navegant per la galàxia sense cap mitjà de comunicació en llengua pròpia que vinga de les Illes, de Catalunya o del propi País Valencià, en una espècie d’illa amb una llengua pròpia a la que se la tracta d’asfixiar. Per contra, tot l’espai dels territoris del català quedaven en bona part “unificats” per la cobertura permanent dels poderosos mitjans espanyols de premsa, ràdio i televisió. Aquesta situació, la inexistència de mitjans de comunicació compartits a tot el territori catalanoparlant no és gens ‘natural’ sinó que està programada, calculada i forçada, en bona mesura, per polítiques públiques perfectament calculades amb la intenció de fragmentar l’espai comunicatiu, com demostra la història d’obstruccionisme a TV3 al País Valencià. La manca d’un espai de comunicació compartit entre el País Valencià, Catalunya, la Franja, Andorra, Catalunya del Nord, l'Alguer i les Illes és un repte que resta per implementar com a gran objectiu per a construir un espai recíproc, compartit i interconnectat de tots els territoris catalanoparlants, que ha de tenir en compte l’abast territorial dels àmbits de comunicació, les opcions lingüístiques dels mitjans i la familiaritat dels públics de cadascun dels territoris amb les modalitats de l’estàndard oral.
Estem en fase de construcció d’un espai de cultural català o valencià a la Babel digital global. A internet, aquest espai de de comunicació en català existeix, com deia el valencià Vicent Partal, director de Vilaweb, “els Països Catalans existeixen amb una normalitat catalanoparlant esborronadora, i jo tinc el per què. Simplement perquè a Internet les pressions polítiques o econòmiques no valen”. Efectivament, Internet no té fronteres, o millor elimina les fronteres administratives i polítiques, per això les comunitats lingüístiques i culturals amb certa capacitat de mobilització i iniciativa poden colonitzar un espai propi al ciberespai per a no ser engolides o exterminades pels estats com l’espanyol que combat la reproducció i la supervivència cultural i lingüística catalanoparlant com hem vist als darrers segles amb voluntat anorreadora. Per desgràcia, la persecució o hostilitat contra la recepció de TV3 al País Valencià que no es privativa només del PP, demostra la impossibilitat d’una televisió sense fronteres a l’interior de l’espai del català amb l’actual regulació de l’Estat –cosa que reafirmava la sentència del Tribunal Suprem de 2012 contra el tancament de repetidors de TV3 i les multes a ACPV (Acció Cultural del País Valencià).
Malgrat totes les voluntats de fraccionament, de divisió, d’esquarterament de l’espai de comunicació, perquè remembrem que la reciprocitat en l’intercanvi de canals de TV només ha funcionat en un breu període entre Catalunya i les Illes, però al País Valencià no han rebut mai IB3 (TV Illes Balears3), diversos col·lectius en defensa de la llengua i cultures catalanes i la societat civil d’arreu dels Països Catalans reivindiquem la posada en marxa de la nova Ràdio Televisió Valenciana i la fi de la censura i la prohibició dels mitjans de comunicació de masses en català al País Valencià, perquè és una vulneració de drets humans contra les persones catalanoparlants del País Valencià.
- Només volem que les administracions autonòmiques del País Valencià, Catalunya, les Illes i Aragó es posen d'acord en la construcció d'aquest espai de comunicació en català
Demanem que es pose en marxa la nova RTVV i la reciprocitat, immediata, de tots els mitjans de comunicació en català de la catalanofonia. Catalunya, les Illes, la Franja, Andorra, la Catalunya Nord, i el País Valencià, tot el corredor mediterrani no pot estar desconnectat i fragmentat per interessos hegemònics de l’Estat espanyol en contra dels interessos culturals, econòmics, socials, lingüístics i comunicatius del País Valencià, per poder reproduir i aconseguir la supervivència de la nostra llengua i cultura greument amenaçades per un estat hostil i contrari a l’espai de comunicació en català.
Per tot el que hem dit exigim que l’actual Govern Valencià complisca les seues promeses electorals, que no continue amb les polítiques lingüicides contra el català imposades pel PP, prohibint els mitjans de comunicació en català i tancant RTVV i enganyant-nos amb propostes de reciprocitat de mitjans de comunicació en català-valencià que foren una estafa, un frau i una presa de pèl com a excusa per a fer negocis bruts des de RTVV durant l'America CUP's o la visita del Papa de Roma, la Gurtel, inflant les plantilles amb gent posada a dit pel PP per a rebentar la Ràdio Televisió "valenciana". Volem que es pose en marxa una nova RTVV redimensionada, de qualitat, sense partidismes, decent i íntegrament en català-valencià. Exigim veure tots els mitjans de comunicació en català de tot el nostre domini lingüístic, sense barreres, sense restriccions, sense divisions ni fronteres administratives, imposades per l’Estat, que només busquen garantir l’hegemonia i el supremacisme dels mitjans en espanyol i minoritzar i fragmentar al màxim l’espai de comunicació en català que volem i estem construint des de les respectives societats civils catalanoparlants. Només volem que les administracions autonòmiques del País Valencià, Catalunya, les Illes i Aragó es posen d'acord en la construcció d'aquest espai de comunicació en català decisiu per a garantir la reproducció i la supervivència de la nostra llengua i cultures catalanes (principatina, valenciana i balear).
Sal·lus Herrero
