Declaració de la Intersindical Valenciana davant els processos electorals
L’any 2015 serà un temps de gran activitat electoral, al maig municipals i autonòmiques, a la tardor generals. No poden ser unes eleccions més.
Els últims anys hem assistit a la descomposició del que podríem anomenar l’ordre establit, caracteritzat per un progressiu empobriment d’importants capes de la societat que han patit un augment de l’atur sense precedents, acompanyat d’una dràstica disminució salarial i de brutals retallades en la despesa pública que han portat l’estat del benestar al raquitisme i les persones a la misèria. A tot açò cal sumar l’espectacle d’unes institucions opaques i infectes per la corrupció i en procés de desintegració.
El sistema polític que s’ha mantingut més o menys estable durant més de tres dècades va cap a la fi, 2015 serà l’any en què el règim del 78 canviarà. Què aquest canvi siga en benefici de la majoria social dependrà de la capacitat per a transformar el que ha sigut la lluita, la mobilització i la resistència, en un canvi que invertisca les prioritats en favor de la majoria de la població.
Els últims anys Intersindical Valenciana ha estat present en la majoria de les mobilitzacions tant laborals com socials que s’han dut a terme arreu del tot el País Valencià, les nostres seus han sigut espais de confluència de moviments socials i destacada ha sigut la nostra participació activa en totes les iniciatives col·lectives de resposta social que s’han articulat. Les marxes per la Dignitat, les mobilitzacions contra el tancament de Canal Nou, la Primavera Valenciana, el moviment per a exigir responsabilitats per les víctimes del metro, els moviments contra la violència masclista i pel dret a l’avortament, han sigut, entre altres, moviments unitaris en els quals Intersindical Valenciana ha participat.
Com és lògic Intersindical Valenciana ha estat compromesa amb tots els moviments en contra de les retallades en els serveis públics i contra les privatitzacions en educació, sanitat o transport, hem defés l’estabilitat en les ocupacions, com en el cas de l’acord de precarització del professorat interí i ens hem oposat amb fermesa a les retallades de plantilles.
Hem estat en aquestes lluites i seguirem estant-ho amb independència de qui gestione els diferents nivells de govern, però açò no significa que siguem neutrals respecte a les eleccions, puix entenem que la política ha de ser un instrument de canvi de les condicions socioeconòmiques de la població i nosaltres com altres col·lectius tenim el dret i el deure d’exigir un canvi polític que ha d’arreplegar com a eixos bàsics almenys el punts següents:
1. Reestructuració del deute. Qualsevol dels governs que puguen resultar de les pròximes eleccions haurien de tindre en compte que el que és més prioritari per a aquest país és posar fi a la política de retallades que ha portat milions de ciutadans i ciutadanes a la misèria i a l’exclusió social, raó per la qual és prioritari reduir dràsticament l’import del deute tant públic com a privat de l’estat espanyol.
Igual que en 1953 en la Conferència de Londres, 22 països van acordar una condonació a Alemanya del seu deute, entre ells Espanya i Grècia, la UE hauria de convocar-ne una altra que exigira dels països creditors, bé una condonació de part del deute, bé una mutualització o una altra forma de pagament que deixe d’escanyar les economies de les persones més desfavorides en benefici de la banca i el capital financer especulatiu. No pot haver-hi recuperació econòmica ni plans de reindustrialització possibles sense aquesta condició prèvia. Si en la citada Conferència de Londres es va poder condonar el deute alemany en més d’un 60%, pensem que també és possible ara. En cap cas pot carregar-se sobre l’esquena de les classes mitjanes i treballadores el cost d’una crisi que no han provocat.
Igual que en 1953 en la Conferència de Londres, 22 països van acordar una condonació a Alemanya del seu deute, entre ells Espanya i Grècia, la UE hauria de convocar-ne una altra que exigira dels països creditors, bé una condonació de part del deute, bé una mutualització o una altra forma de pagament que deixe d’escanyar les economies de les persones més desfavorides en benefici de la banca i el capital financer especulatiu. No pot haver-hi recuperació econòmica ni plans de reindustrialització possibles sense aquesta condició prèvia. Si en la citada Conferència de Londres es va poder condonar el deute alemany en més d’un 60%, pensem que també és possible ara. En cap cas pot carregar-se sobre l’esquena de les classes mitjanes i treballadores el cost d’una crisi que no han provocat.
2. Fre a l’empobriment amb garanties universals per a tota la població. No és possible acceptar l’exclusió per motius econòmics d’una part important de la societat. El dret a un habitatge digne ha de garantir-se, els desnonaments de primer habitatge han de supeditar-se a la garantia d’una alternativa digna. La ciutadania ha de tindre garantida una renda bàsica que li assegure l’accés als béns bàsics. Ha de garantir-se l’accés a l’energia i a l’aigua com a béns públics bàsics dels quals no puga excloure’s a ningú per motius econòmics.
3. Eliminació de la corrupció i implantació de la transparència en la gestió pública. Els pròxims governs hauran de sotmetre’s a un estricte control en les seues actuacions i legislar per crear lleis més eficaces en contra del balafiament i la corrupció política. Han d’esclarir-se tots els casos de corrupció i tràfic d’influències amb castic per als culpables i restitució dels diners sostrets. No és acceptable cap tipus de taula rasa ni indult; ha de modificar-se la legislació en el sentit de perseguir els drets econòmics i agreujar les penes en el cas de connivència entre gestors públics i interessos privats. S’ha d’avançar en un model de transparència de la despesa pública; qualsevol despesa de representació ha de ser accessible a la ciutadania. S’han d’acabar els privilegis que separen a qui es dedica a la política de la resta de la ciutadania. La política ha de ser recuperada com un exercici de responsabilitat social i participació democràtica.
4. Els béns comuns han de ser patrimoni públic. Rescat per al sector públic dels béns i serveis públics privatitzats. Han de recuperar-se tant la gestió pública de nombrosos serveis externalitzats especialment en aspectes bàsics com la sanitat i l’educació i el medi ambient, com el caràcter públic d’empreses que gestionen altres serveis com els transports, l’aigua o l’energia. L’Estat ha de disposar de banca pública que li permeta intervindre en els processos econòmics i realitzar una gestió financera sense ànim de lucre i en benefici de les persones i les petites empreses, autèntics agents de l’economia real.
5. Rebuig del TTIP. Si aquest acord arriba a ser una realitat tal com s’està plantejant, el capital financer adquirirà una cobertura legal que el situarà per damunt dels governs nacionals i transnacionals, no ja en l’àmbit de l’economia real, sinó també en l’àmbit jurídic. La signatura d’aquest acord no seria la claudicació del poder polític davant el poder financer sinó la prova indubtable de l’aliança simbiòtica entre les elits polítiques i financeres que ens governen.
6. Recuperació dels drets perduts, reversibilidad i revocació de la reforma laboral. S’han de recuperar els drets salarials, laborals i socials perduts com a conseqüència de les retallades. La reforma laboral ha de ser derogada i s’ha d’adoptar un nou contracte social que pose en valor de treball, tant de l’assalariat com del que procedeix de les empreses mitjanes i xicotetes i especialment del sector agropecuari, i pal·lie els efectes devastadors del capital especulatiu i de l’enginyeria financera que tant han contribuït a la situació en què ens trobem. La legislació quant a pensions i jubilacions ha de ser revisada, ja que condemna centenars de milers de persones a la dependència per tal com les condicions imposades en l’última reforma impedeixen l’accés a una pensió digna, ja siga per haver estat en l’atur els últims anys de la vida laboral o per haver treballat durant anys en condicions de semiesclavitud en l’economia submergida, sent en aquest cas especialment castigades les dones.
7. Regeneració democràtica de la vida sindical. S’ha de revisar la legislació que regula la representació sindical, en el sentit de democratitzar-la, per evitar que els denominats sindicats majoritaris tinguen situacions de privilegi en aquells àmbits en què treballadors i treballadores no els han elegit, ja que així es converteixen agents socials amb capacitat per a negociar en nom de tots amb la patronal i amb el govern.
S’ha de regular un sistema de finançament sindical transparent i allunyat de pràctiques que beneficien determinats tipus de sindicalisme sobre altres.
S’ha de regular un sistema de finançament sindical transparent i allunyat de pràctiques que beneficien determinats tipus de sindicalisme sobre altres.
8. Marcs nacionals de relacions laborals. S’ha de regular un marc autonòmic de relacions laborals que s’adapte a les peculiaritats de l’estructura sociolaboral del nostre sistema productiu i que cree les institucions necessàries perquè des del sector públic es puga intervindre en el mercat laboral per facilitar i agilitar la incorporació de nous treballadors i treballadores al sistema, així com crear els mecanismes que afavorisquen una ocupació de qualitat i un canvi modernizador en el sistema productiu.
9. Defensa de l’autogovern, la normalització lingüística i la cultura del País València. Han de cessar els intents recentralitzadors de la gestió política, no han sigut les competències autonòmiques les que han creat l’ambient propici per a l’estat de corrupció en què vivim sinó la retroalimentació de les elits extractives dels diferents àmbits territorials que ens han tractat com a súbdits i que han usat els nostres territoris com a finques particulars. Més democratització i dret a decidir sobre totes les qüestions que ens afecten són elements fonamentals del canvi que no serà tal sinó considera la cultura i llengua pròpies com a elements bàsics de la construcció d’un futur diferent.
10. Protecció integral del territori. S’ha de protegir el patrimoni natural, que no solament està en perill per la pressió urbanitzadora i especuladora sobre les nostres costes i pels abocaments que cada dia sembren la mort sobre els nostres rius, sinó que ara afloren noves amenaces, les prospeccions petrolieres i la fracturació hidràulica suposen la penúltima amenaça per als nostres territoris en benefici d’interessos empresarials aliens i que no contribueixen gens al benestar de la ciutadania ni a la construcció d’un sistema productiu sostenible. La desídia dels últims governs es posa de manifest en un fet tan concret com és el procés de destrucció del Palmerar d’Elx (Patrimoni de l’Humanitat) a què assistim davant el desinterés i la passivitat.
11. Apostar per l’activitat investigadora. Fomentant des del sector públic el finançament de projectes que no sols impedisquen l’expatriació de la nostra joventut sinó que contribuïsquen a un canvi real en el sistema productiu en el qual el control sobre les patents no residisca exclusivament en el sector privat.
12. Polítiques d’igualtat. S’ha d’eliminar la discriminació de gènere en tots els àmbits de la vida pública i privada, assumint i potenciant la igualtat real i efectiva entre dones i homes amb totes les accions i mesures transversals que siguen necessàries per a aconseguir la plena incorporació i permanència de les dones en tots els espais en igualtat de condicions que els homes. La coeducació ha de ser implantada com a model educatiu basat en el respecte a la diversitat. S’ha de fer desaparéixer la discriminació salarial horitzontal i vertical i la precarietat laboral de les dones. Implantació de permisos per naixement i/o adopció iguals, intransferibles i remunerats al 100% per als dos progenitors. Foment de l’educació en la coresponsabilitat. Creació de xarxa pública d’escoles infantils i centres de dia. Les quanties de les pensions no contributives, que reben majoritàriament les dones, per raó d’haver hagut d’abandonar durant períodes de temps el mercat de treball per a encarregar-se del treball domèstic i de cura de descendents i ascendents han de ser augmentades.
13. Violència masclista. S’ha d’eradicar la violència contra les dones en totes les seues formes. S’ha de considerar el terrorisme masclista com una qüestió d’Estat, revertint totes les partides pressupostàries que s’han retallat i ampliant aquestes. S’han d’implementar mesures urgents per a previndre, pal·liar, assistir, reparar. Els serveis assistencials públics com cases d’acolliment, atenció mèdica, psicològica, legal han de ser dotats de recursos per facilitar la reinserció laboral. S’han de desenvolupar plans de formació per a tot el personal professional que intervé en el procés. S’han de fer tots els esforços per adquirir un compromís real del govern i l’oposició en aquest àmbit.
14. Explotació sexual. S’ha d’eradicar l’explotació sexual dels menors i dones; les màfies i proxenetes han de ser perseguits. S’ha de fomentar la col·laboració internacional per a persecució. Les diferents administracions públiques tenen el deure d’oferir protecció, reparació i assistència integral a totes les víctimes sense distinció de procedència o situació irregular.
15. Dret a decidir de les dones sobre els seus cossos. Avortament lliure, gratuït, segur i dins del sistema de la sanitat pública. Sense restriccions d’edat ni consentiment. Educació afectivosexual basada en el respecte a la diversitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada