 |
| Foto del 1905 extreta de viquipèdia |
| ||
| Per on baixa el Llobregat dels Pirineus a la plana, don Guillem de Mont-rodon a trenc de dia davalla, voltat de comtes i ducs en ufanosa colcada. De l'alta sella en l' arçó, sobre arabesca gualdrapa, seu en Jaume nostre rei; no du més corona encara que la de son cabell d'or que algun àngel li ha deixada. Lo tenia presoner Narbona dins sa muralla: al vencedor de Muret Mont-rodon lo demanava; Monfort no l'hi vol donar, per gendre diu que se'l guarda. Quan lo sant Pare en té esment, que a corre-cuita, li mana, torne son rei a Aragó i al Pirineu la seva àliga. Catalunya, aixeca el front, doble sol avui t'aguaita, lo sol que et surt a orient i el que t'ix a tramuntana. Lo que et surt al Pirineu te vol donar una ullada; mes, infantó de sis anys, no vol ésser vist encara, ja el veuran a Lleida prou davant la cort catalana. Abans d'arribar a Berga s'enfilen per la muntanya, per entre Estela i Queralt de Campllong envers la plana; quan són al mig de Campllong la nit fosca és arribada. Lo Campllong té com un bres dues serres per barana, per coberta un bosc de pins verds tot l'any com l'esmeragda. Corona immensa de tots és una hermosa pinassa, pinetells semblen los pins entorn de llur sobirana, geganta dels Pirineus que per sang té rius de saba. Com una torre és son tronc que s'esbadia en tres branques com tres titans rabassuts que sobre els núvols s'abracen, per sostenir en lo cel una cúpula de rama que fa ombra a tot lo pla com una nova muntanya.(...) En dolça contemplació lo sorprèn lo bes de l'alba; al bes de l'alba i al seu don Jaume se desvetllava; -He somiat que era gran i d'un bell país monarca, d'un bell país com aqueix entre la mar i la muntanya. Com eix pi meravellós, mon regne posà tres branques, foren tres regnes en un, ma corona els coronava. Esbrinant somni tan dolç lo sol li dóna a la cara i esporuguida a ponent la mitja lluna s'amaga. Lo somni del rei infant lo vell templari l'acaba en extàtica oració, espill de visió més clara. Veu Catalunya la gran fer-se més gran i més ampla, robant als moros València, prenent-los l'Illa Daurada. Unides veu a les tres com les tres cordes d'una arpa com les tres nimfes d'eixa mar, d'aqueix jardí les tres Gràcies. Mes al veure desvetllar lo lligador d'eixa garba, profeta, al Conqueridor sols li diu eixa paraula: -Preguem, que sols Déu és gran, los hòmens són ombra vana; preguem que sia aqueix pi l'arbre sagrat de la pàtria. | ||
Jacint Verdaguer (1845-1902) http://www.ara.cat/societat/pi_de_les_tres_branques_0_1137486388.html |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada