El president d'El Tempir i company nostre d'Enllaçats per la Llengua, Josep Enric Escribano, és entrevistat pel digital "La Veu del País Valencià", on torna a reivindicar la valencianitat del sud valencià, critica el provincianisme desvertebrador i ens convida a conèixer la realitat plural i rica que representa un sud del domini lingüístic desconegut encara per molts.
Molts valencians ens han traslladat la sorpresa pel fet que un dels lemes de la campanya “M’agrada el valencià” -que El Tempir impulsa- siga “som sud, som valencians”. Això, que a hores d’ara hauria de ser una obvietat (no caldria ni plantejar-s’ho), no ho és atesa l’evolució lingüística, cultural i nacional del nostre país durant els darrers trenta anys. Des d’El Tempir, per una banda, es reivindica “som sud” per la necessitat imperiosa de la recuperació de l’autoestima de viure al Migjorn perquè per a nosaltres, habitants del flanc meridional del País Valencià, el sud (del nostre país i de la comunitat lingüística a què pertanyem) és el nostre nord. Per una altra, una bona part de la població valenciana té un desconeixement lingüístic i cultural absolut sobre “el sud del sud” amanit de prejudicis (qualitat del valencià que parlem, no ens sentim valencians, “territori comanxe”…) que posen en dubte la nostra valencianitat.
Ara bé, al qüestionament de la imatge de valencianitat del “sud del sud” també ha contribuït la majoria d’habitants d’aquestes terres abraçant un somni provincià per continuar oferint noves glòries com a alacantins (l’opció identitària que ens ofereix l’espanyolitat monolingüe i uninacional per aquestes terres) amb el consegüent desarrelament lingüístic i cultural. No hem d’oblidar que aquí la valencianitat ens ve per la llengua, mentre que altres són valencians pel simple fet atzarós de nàixer en la província administrativa de València, independentment de la llengua que parlen. Constateu així les conseqüències de tenir un país dividit en províncies.
El lema “som sud, som valencians” pretén cohesionar les minories lingüístiques de les principals ciutats meridionals i alhora fer pública la condició de valencians de milers i milers de persones d’aquestes terres, que viuen la seua valencianitat amb total normalitat i discreció, però no són reconegudes com a tals en el marasme de l’alacantinitat. Però també hi ha centenars i centenars de persones que des del migjorn, de manera silenciosa, pacient i amb esforç titànic treballen per la llengua, la cultura i el territori. I no sols n’és El Tempir un exemple. En són una bona mostra els Casals de Monòver, Crevillent, Elx o el del Tio Cuc d’Alacant, entitats com la Gola de Guardamar, la Universitat d’Alacant com a motor normalitzador en la capital de l’Alacantí o l’aparició d’una nova fornada de persones al Baix Segura que han redescobert la seua valencianitat i han fet del valencià la seua segona llengua després de dècades de manipulació política identitària i lingüística en aquesta comarca.
Ara bé, al qüestionament de la imatge de valencianitat del “sud del sud” també ha contribuït la majoria d’habitants d’aquestes terres abraçant un somni provincià per continuar oferint noves glòries com a alacantins (l’opció identitària que ens ofereix l’espanyolitat monolingüe i uninacional per aquestes terres) amb el consegüent desarrelament lingüístic i cultural. No hem d’oblidar que aquí la valencianitat ens ve per la llengua, mentre que altres són valencians pel simple fet atzarós de nàixer en la província administrativa de València, independentment de la llengua que parlen. Constateu així les conseqüències de tenir un país dividit en províncies.
El lema “som sud, som valencians” pretén cohesionar les minories lingüístiques de les principals ciutats meridionals i alhora fer pública la condició de valencians de milers i milers de persones d’aquestes terres, que viuen la seua valencianitat amb total normalitat i discreció, però no són reconegudes com a tals en el marasme de l’alacantinitat. Però també hi ha centenars i centenars de persones que des del migjorn, de manera silenciosa, pacient i amb esforç titànic treballen per la llengua, la cultura i el territori. I no sols n’és El Tempir un exemple. En són una bona mostra els Casals de Monòver, Crevillent, Elx o el del Tio Cuc d’Alacant, entitats com la Gola de Guardamar, la Universitat d’Alacant com a motor normalitzador en la capital de l’Alacantí o l’aparició d’una nova fornada de persones al Baix Segura que han redescobert la seua valencianitat i han fet del valencià la seua segona llengua després de dècades de manipulació política identitària i lingüística en aquesta comarca.
Trobada d'Escoles en valencià celebrada a Elx 2014
La reconstrucció del sud passa irremeiablement per conéixer-lo o redescobrir-lo. Passa per entendre i comprendre l’altre, per respectar els trets lingüístics i identitaris de les comarques que cohesionen els rius Vinalopó i Segura. Davant aquesta diversitat de realitats, la valencianitat com a projecte aglutinador ha de ser la nostra destinació, no l’origen: els elxans no són més valencians que els oriolans. Això ens ha de dur a afirmar que la cultura valenciana meridional es vehicula en dues llengües; però, compte!, tant al sud com a la resta del país, el valencià ha d’esdevenir, mitjançant una política transversal, l’instrument bàsic que permeta la integració de nouvinguts, la comunicació i la cohesió social.
Fem un pas més. S’ha de dir, a més, que la reinvenció de tot el país en termes moderns necessàriament ha de passar per una total i absoluta radicalitat democràtica, que comporte la substitució del sectarisme polític de les darreres dècades pel diàleg, la consecució de la màxima transparència administrativa i la major participació de la ciutadania en la gestió diària de la cosa pública. I sols en aquest moment és quan els drets lingüístics que ens reconeix l’ordenament jurídic actual podran ser plens. Cal que siguen autèntics “drets civils”. Tot ha de desembocar en un axioma ben clar: com més radicalitat democràtica exigim, més garantia dels nostres drets lingüístics tindrem.
Però el valencià no es pot deslligar –i ha de ser nervi i esperit impregnador- de tot un projecte de construcció i de modernització del país com va succeir des de la nostra primera legislatura autonòmica, que ha de passar forçosament per quatre eixos bàsics: el primer, la reivindicació d’un nou sistema de finançament perquè puguem tenir uns serveis públics i de qualitat, i perquè puguem sentir-nos orgullosos de tenir un autèntic model de benestar social equitatiu i just per a tots els nostres conciutadans; el segon, un nou model de producció que pose fi a l’especulació urbanística, que comporte una nova reindustrialització, la recuperació de la nostra agricultura i una major dinamització econòmica que permeta crear ocupació, però sempre des del respecte escrupolós amb la defensa i la conservació del medi ambient; el tercer, donar suport al teixit (industrial) cultural valencià i recuperar els mitjans públics de comunicació (RTVV) perquè estiguen al servei del ciutadà i donen una imatge rica i plural de la societat valenciana en la qual puguem reconéixer-nos com a poble i presentar-nos al món; i el quart, posar fi al desmantellament que des de la Conselleria d’Educació es fa de l’ensenyament en valencià promovent un fals plurilingüisme i impedint que l’alumnat acabe l’escolarització sense ser competent en les dues llengües oficials. Al sud és imperiós posar punt final a l’exempció de l’assignatura de valencià al Baix Segura i altres indrets (Elda, Saix, Montfort, Asp…) per evitar així la creació de ciutadans valencians de segona.
I davant la situació política que vivim, cal ressaltar que els valencians no som ni volem ser moneda de canvi de res, ni menys ho vol ser el “sud del sud”. La gent del migjorn tampoc accepta el doble discurs que alguns partits polítics fan depenent del lloc on es troben: a les Corts reclamen la valencianitat lingüística i cultural del país, però, en passar la línia Biar-Busot, ho vehiculen tot en castellà. Malgrat tot, nosaltres tenim la voluntat ferma de contribuir a fer un país amb la resta de valencians, però no assumirem un model de país que ja ens vinga fet des de València (si és que podem parlar de l’existència d’un cert “model de país”) quan l’àrea Elx-Alacant pot i deu exercir de contrapés i de reequilibri a la centralitat valenciana. I això s’ha d’entendre sense cap tipus de victimisme.
Si volem la viabilitat lingüística i cultural del sud -també econòmica, educativa i mediambiental, entre d'altres-, però també de la resta del país, hem de passar de ser no sols un poble reactiu per les circumstàncies que vivim a ser un poble que actua fent propostes, que es mou com un autèntic moviment civil carregat de raons democràtiques. O això o estem condemnats a un paper secundari en l’auca estatal: el de la resignació, la subsidiarietat i el de la desaparició accelerada de la nostra personalitat com a poble. Algú pot pensar que això és un somni del demà. No. L’estem materialitzant cada dia des de la societat civil. El demà és ara. Encomanem-lo! I sí, des d’El Tempir ho diem orgullosament: “som sud, som valencians”!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada