Situació de l’ensenyament del català a Catalunya-Nord (2014); per Miquel Mayol


Miquel Mayol i Raynal (nascut a Perpinyà, l'11 d'agost de 1941) és un advocat i un dels polítics catalanistes més coneguts a la Catalunya Nord.Va estudiar dret a París, Montpeller i Alger abans de ser advocat a Nantes i a Perpinyà.
Miquel Mayol ha participat activament a la majoria d'iniciatives en defensa de la llengua i la cultura catalanes a Catalunya del nord, com per exemple la Universitat Catalana d'Estiula Bressola, l'Escola Popular Catalana o la realització de la Porta dels Països Catalans.
L'any 2014 fou guardonat amb el Premi Joan Blanca de la vila de Perpinyà que reconeix el compromís en defensa de la cultura i de la identitat catalanes.


A Catalunya-Nord,  mirant enrera als anys 60 del segle passat,  hom té
de constatar que evidentment s’ha fet progressos pel que fa a
l’ensenyament del català a les escoles del país.  No podia ser
altrament ja que a partir de  l’annexió francesa del «Rosselló i
territori adjacent de Cerdanya » fins a les lleis escolars de Jules
Ferry (1875) l’ensenyament  - quan n’hi havia -  era en llatí o en
francès.  La generalització d’un ensenyament primari exclusivament
francòfon a finals del segle XIX dirigit per l’Estat amb la voluntat
clara d’acabar amb les llengues autòctones, lligat amb les idees de
progrès i tota la mitologia gal havia realitzat un genocidi cultural
quasi perfecte estenent l’autoodi a nivells  insospitats.  La
substitució lingüística programada i mantinguda constantment a travès
de les 3 monarquies, dels 2 imperis, de les 5 repúbliques i dels
règims intermediaris havia pràcticament assolit els seus objectius a
finals del segle XX ja que a partir de finals de la segona guerra
mundial la transmissió lingüística s’havia interromput totalment.
Però l’imperi s’estava esmicolant mica en mica i la resistència aquí
com en els altres pobles de l’hexàgon s’ha manifestat a nivell d’una
petita minoria a partir dels anys 68 amb l’embranzida formidable del
bonic Maig.  Alguns catalans del « Rosselló i país adjacent de
Cerdanya » no volien despareixer del mapa.


A partir d’aquí hi ha hagut un progrès.  Però un progrès lentíssim.
Hom té la impressió que l’Estat adopta una política de compassió
terminal :  el gota a gota que es dóna al moribund per estalviar-li
els patiments de l’agonia.   És evident que amb la llengua va la
cultura.  Cultura, llengua, territori poden desembocar en una
reivindicació més àmplia, la d’une minoria nacional que un dia pot
demanar els reconeixements dels seus drets, drets reconeguts en totes
les  societats democràtiques.   Doncs, evidentment, l’ensenyament del
català es fa en una dinàmica conflictiva amb la por d’un Estat que veu
que se li acaben els rèdits de la « grandeur »



Quina és la situació avui.  Les enquestes més recents  han demostrat
que un 40% de les famílies nord-catalanes demanen un ensenyament
bilingüe i al menys 75 % un ensenyament en català (cf. « informe sobre
la situaciò de la llengua catalana (2012) » p. 93).  Segons
declaracions d’uns representants de la Federació en defensa de la
llengua i cultura catalanes a la premsa (diari l’Indépendant del 23
d’abril 2014) el nombre d’alumnes del primer grau de les escoles
estatals que reben un ensenyament bilingüe és de 2415 sigui el 6,28%
del total dels alumnes escolaritzats en aquells centres.  S’ha
d’afegir-hi els  701 alumnes d’ensenyament maternal i primari  que
reben un ensenyament immersiu a l’escola associativa a vocació pública
catalana la Bressola.  Bilingüe o immersiu al primer grau són doncs un
7% de l’efectiu total.  Pel que fa a l’ensenyament de segon grau,
durant el curs anterior eren 2381 alumnes que rebien un ensenyament
opcional o com a llengua viva 2 o 3 en els centres estatals i el curs
present tenim al col.legi Pompeu Fabra de la Bressola, al Soler, 140
alumnes.  Els mitjans que posa l’Estat són del tot insuficients.
L’any passat a l’escola de la République faltaven 5 mestres.  Enguany
a Elna els alumnes que volien fer bilingüisme català francès eren
massa nombrosos i es va sortejar els qui ho podrien fer.  Pel que fa a
la Bressola el creixement previst necessita la creació de cinc càrrecs
de mestres o professors.  Generosament l’Estat ens en posa 1 !
Aquesta situació és encara més inaceptable si es contempla el fet que
a Euzkadi nord 25 % dels alumnes reben un ensenyament bilingüe i que a
Córsega el bilingüísme és generalitzat…


Publica un comentari a l'entrada