Font de la fotografia |
Fa un any es va presentar el manifest Koiné, que proposova un nou estatus per a la llengua catalana dins del context d'una futura República catalana i la denúncia del bilingïsme establert legalment des de la fi de la dictadura. El text, amb el suport de diverses personalitats del món de la llengua, va ser causa d'una forta polèmica al considerar-lo com a "excloent" i "inapropiat" des d'alguns col·lectius i persones.
Passat un any, l'històric activista per l'escola en català a Catalunya Nord: Joan-Pere Le Bihan, fa un balanç de la situació i recorda el camí que queda per recórrer quant a la llengua, segons la seva valoració com a impulsor del Grup Koiné.
LA BOMBA DEL MANIFEST KOINÉ.... FA UN ANY...
Avui fa un any es presentava de manera
solemne, al Paranimf de la Universitat de Barcelona el Manifest Koiné.
Aquest manifest, que és alhora la conclusió
d'un estudi i un crit d'alerta, va ser signat per un nombre molt important
d'estudiosos, lingüistes, sociolingüistes, universitaris, Premis d'honor de les
Lletres Catalanes. Tanmateix, va provocar la publicació de més de 700 articles
de premsa, alguns a favor , uns altres en contra.
Va ser curiós de notar, en particular entre
les persones crítiques amb el Manifest, que l'intentaven rebatre no pas sobre
allò que diu, sinó sobre coses que no diu o sobre l'oportunitat política de
publicar-lo en ple procés.
Quina era la situació? No citarem noms, però
uns quants responsables polítics de partits independentistes anaven repetint
que “ evidentment el castellà seria oficial a la república catalana” i,
de fet, donaven per bo el sistema jurídico-lingüístic muntat a partir de la
constitució espanyola de 1978. S'ha pogut comprovar que aquest sistema no ha aturat la davallada de l'ús de la
llengua pròpia del país.
Aquest
anunci pot tenir dues lectures:
-
Una lectura electoralista: es diu
això per guanyar els vots de la població castellanoparlant ( els diem que res
no canviarà i no s'espantaran) . No cal dir que aquesta aproximació referma el
caràcter subsidiari o secundari del
paper de la llengua i en conseqüència accelera el procés de substitució.
-
Una infravaloració dels
no-catalanoparlants: De manera implícita, se'ls considera hostils a la llengua
o incapaços d'aprendre-la. Valoració errònia, recordem com van ser les famílies
castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet les que varen facilitar la
sistematització de l'escola en català en el marc de l'Estatut. Moltíssims
no-catalanoparlants es queixen encara avui que no se'ls ajuda prou a aprendre
l'idioma ja que molta gent es passa al castellà amb una persona és estrangera o
de fora de Catalunya.( personalment recordo com, de manera repetida, el personal
del Departament d'ensenyament, després d'un inici de conversa en català, es
passava al castellà quan jo mostrava el meu DNI , aleshores francès, sense
saber si jo coneixia aquesta llengua!)
Després de l'allau de crítiques i gairebé
d'insults ( però també de felicitacions), hem tingut l'alegria de comprovar que
els més assenyats dels polítics que
evocàvem no han tornat a fer les declaracions demagògiques que feien abans de
la publicació del manifest. La solidesa de l'argumentari científic, el renom
dels gairebé 300 primers signants
havien obligat els opositors a fer servir arguments fora de lloc i
aliens a l'anàlisi científica indignes de responsables polítics de primer
nivell. Una primera victòria. Ens felicitem que hagin comprès que afeblint el
pal de paller de la país que és la llengua, al cap d'avall no faciliten la
independència.
Hem d'anar però més lluny...
És important que el conjunt de la població ,
catalana o no, sovint condicionada per canals de TV exteriors al país, estigui
al corrent de l'evolució dels fets. Algun diputat del Parlament va tenir la gosadia de titllar al Manifest de
“racista” simplement pel fet de recordar uns fets assumits pel president del
govern espanyol de 1983 Calvo Sotelo
quan deia: “Hay
que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia
para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.
El Manifest, en realitat, és profundament
antiracista: considera que tothom que viu a Catalunya, sigui quin sigui el seu
origen, té dret ( i en conseqüència ha de poder disposar realment dels mitjans)
a apropiar-se la llengua i la cultura
del territori, i doncs a integrar-se. El racisme consisteix al contrari
a considerar la llengua com a patrimoni exclusiu dels catalans de soca i d'arrel,
excloent-ne els vinguts de fora.
Estem segurs que la gran majoria de les
persones que han vingut de fora no volen col·laborar a la tasca que definia el
Sr. Calvo Sotelo.
Evolució positiva doncs... no obstant,
silenciosament el procés de substitució continua i el percentatge de parlants
s'acosta perillosament al llindar del 30% considerat pels sociolingüistes com
el començament de la desaparició.
Què necessitem?
-
Uns responsables polítics que
valorin la llengua com ho fan els de qualsevol país lliure.
-
Uns parlants que, naturalment i
habitual, s'adrecin als de fora en la llengua pròpia i superin la subordinació
lingüística.
-
Un sistema educatiu modernitzat
que permeti d'arrelar no solament el coneixement mínim de la llengua sinó també
el seu ús natural com a eina de comunicació i de pensament.
-
Un sistema audiovisual ( ràdio, TV
etc) que ho acompanyi.
Joan-Pere
Le Bihan i Rullan
Grup
Koiné