Clar i ras! Per a El Tempir la pervivència lingüística dels valencianoparlants passa per una demanda radical d’absoluta democràcia a casa nostra, de manera que els nostres drets lingüístics siguen plens i efectius. Demanar que la igualtat lingüística siga una autèntica exigència democràtica és l’única manera de poder utilitzar el valencià sense haver de patir cap mena de discriminació lingüística. De fet, la democràcia va molt més enllà d’una simple foto d’una urna i una papereta, tal com denunciava fa un temps la professora de la Universitat de Cambridge Mary Beard en un mitjà de comunicació estatal.
En aquest camí, la primera cosa que haurien de fer els nostres polítics és començar a corregir determinades expressions del discurs públic a favor d’una estratègia discursiva que positivitze la reivindicació dels nostres drets lingüístics. En altres paraules, de la mateixa manera que treballem per desterrar del llenguatge expressions sexistes, masclistes, que comporten prejudicis i estereotips discriminatoris envers la igualtat entre la dona i l’home, també s’hauria de desterrar del discurs polític expressions derivades de la intolerància i del supremacisme lingüístic com, per exemple, el del verb “imposar” a l’hora de referir-se al valencià. Per què? Perquè menysprea la nostra llengua i s’entra en l’assumpció dels marcs referencials del camp de batalla discursiva d’aquells que volen un futur subaltern i d’inanitat per a la nostra llengua, perquè és així com entenen la cooficialitat. Per tant, cal denunciar que no hi ha més imposició que la gran quantitat de normativa que obliga de manera excloent a l’ús del castellà en àmbits tan dispars com l’etiquetatge o en l’accés a la carrera judicial, entre d’altres.
Un segon element necessari perquè la igualtat lingüística esdevinga realitat com a exigència democràtica ineludible és que tothom, la ciutadania en general i els polítics en particular, assumisca que emparar els drets dels valencianoparlants és una qüestió de justícia social. I per què ho és? Per dues raons: la primera, la justícia ha de garantir l’equitat legal, entre desiguals, entre valencianoparlants i castellanoparlants, de manera que s’òbriga així una via de respecte cap a la nostra llengua, premissa bàsica i essencial per a l’augment de la nostra autoestima. Altrament, sense autoestima i amb un sentiment d’indefensió més interioritzat davant la discriminació lingüística, el valencià es reclourà sense remei en l’àmbit domèstic, la darrera fase d’un final que els demòcrates no volem i que altres no tan demòcrates desitgen. La segona raó és una qüestió social perquè cada vegada més el malestar i la demanda de mesures que asseguren desenvolupar la vida en valencià es fan més paleses en les xarxes socials i al carrer davant una discriminació totalment institucionalitzada legalment i civilment.
Ara bé, no hi ha dubte que justícia social és disposar d’una sanitat pública i de qualitat, per exemple. Més difícil, però, és veure que justícia social també és tenir uns drets lingüístics plens, en tant que també són drets civils i humans, cosa que sempre s'oblida davant altres drets considerats de primera categoria. Per tant, la retòrica de la defensa del benestar social a casa nostra no ha de deixar en un segon plànol els nostres drets lingüístics. L’exigència de la igualtat lingüística és justícia social; és sobretot un exercici de responsabilitat democràtica radical en un estat democràticament formal com el que tenim.
I un tercer element bàsic és que la Generalitat Valenciana ha d’assumir que cal posar punt final a la indefensió lingüística dels valencianoparlants, i per a això demanem una normativa que camine cap aquest objectiu, com una llei d’igualtat lingüística. És cert que el nou decret d’usos oficials que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports està preparant permetrà desplegar aquella part dels usos oficials del valencià que preveu la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Per a la Junta Directiva d’El Tempir és un text positiu en els termes en què ha estat redactat l’esborrany. Entenem, però, que per si sola no garantirà els nostres drets, per exemple, en àrees tan sensibles com el del comerç. Comprenem la política lingüística prudent que s’hi està desenvolupant, atesa la situació política actual, però considerem que eixa política ha de ser més ambiciosa. L’activitat d’entitats com El Tempir és la de complementar l’acció del govern, la de fer-lo reflexionar, perquè entenga que s’ha de caminar cap a una política lingüística més decidida i que en aquest camí no està sola.
En definitiva, aquests tres elements (reformular l’estratègia discursiva, l’assumpció dels drets lingüístics com a drets socials i una normativa que els garantisca amb caràcter general) són imprescindibles per a aquesta exigència democràtica que reclamem i per a eixe exercici de responsabilitat democràtica a què apel·lem. A més, cal que la societat civil també és constituïsca en un autèntic moviment civil, valedor i defensor, d’aquests drets, seguint l’exemple dels moviments civils a favor dels drets dels nord-americans. Així, podrà complementar, suplir i vigilar el paper de l’administració com a garant dels nostres drets lingüístics.
És cert que aquesta visió (i, per tant, projecte a materialitzar), que defensem des d’El Tempir, no és fàcil de dur a terme. En som conscients. Però nosaltres no hem triat el camí fàcil. Alguns ens diuen que caminem en la utopia. I nosaltres els responem sempre el mateix: la utopia té la gran virtut que ens fa caminar, perquè la immobilitat ens fa retrocedir. I el valencianisme lingüístic i cultural és això: és caminar. Caminar per construir un relat, un discurs públic que siga plenament assumit per tots des de les circumstàncies i els particularismes de cadascú. Segurament en aquest caminar, en la confecció d’aquest relat, poden sorgir discrepàncies en determinades qüestions entre els polítics governants i les demandes d’El Tempir o d’altres entitats civils o sindicals en aquesta esfera. I què passa? No passa res. Haurem d’acostumar-nos a treballar en la discrepància, perquè és sana i és constructiva, perquè ens esperona i perquè ens fa madurar. A vegades, el problema no és tant la discrepància com la manera de manejar-la emocionalment. No oblidem, en tot cas, que el més important és el camí que hem de fer junts per desterrar el dissens que altres sembren a fi d’ampliar el consens, el d’un autèntic pacte civil i democràtic a favor de la promoció de l’ús social del valencià, que compte amb el suport de la majoria de la societat valenciana.
Hui, dia 4 de desembre, Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià, des d’El Tempir reivindiquem la necessitat d’un ordenament lingüístic plenament democràtic a tots els nivells. Ja és una qüestió de justícia social!
Josep Escribano, president de l'ACL el Tempir
Font: laveupv
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada